Les coses que comencen
malament –en continuïtat d’una dictadura feixista- acostumen a acabar malament
Agustí Alcoberro. Professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona |
S’ha dit que la segona Restauració Borbònica que
s’inicia el 1975 obeeix en última instància a dues legalitats i a dos
personatges. D’una banda, la Ley de
Sucesión a la Jefatura del Estado, de Francisco Franco; de l’altra, els
Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó. Aquests són els seus pecats
originals.
La Ley de
Sucesión, aprovada per les Corts franquistes el 1947, definia l’Estat
espanyol com un regne, confirmava el caràcter vitalici de Franco com a
“caudillo de España y generalísimo de los ejércitos” i li conferia l’atribució
de nomenar el seu successor, que ho seria a títol de rei. El futur monarca
havia de ser “varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar
la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta
misión, y jurar las leyes fundamentales, así como lealtad a los principios que
informan el Movimiento Nacional”. La llei va ser ratificada en referèndum, amb
els resultats habituals aleshores: una participació del 88,6 % i un vot
favorable superior al 95 %.
Però el nomenament del príncep Joan Carles com a
rei va haver d’esperar encara el juliol de 1969. Aleshores, Franco va triar-lo
tot valorant que havia “dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y
de su total identificación con los Principios del Movimiento y Leyes
Fundamentales del Reino”. No cal dir que el jove príncep va ratificar en el seu
jurament la seva lleialtat al dictador i la fidelitat a l’entramat legal que
aquest havia edificat. Altre tant va fer el 22 de novembre de 1975, en ser
nomenat monarca per les Corts franquistes.
Així les coses, el referèndum dit de Reforma
Política, orquestrat per l’últim secretari general del Movimiento Nacional,
Adolfo Suárez, el desembre de 1976 obeïa a la voluntat de legitimar la nova
Monarquia per una via espúria. És a dir, que Suárez i els falangistes que van
atiar la dita Transició eren ben conscients que la Monarquia no hauria superat
un referèndum plantejat en termes de dicotomia amb l’altra opció política
possible, la República.
La monarquia iniciada el 1975 és, doncs, una
continuïtat del règim feixista de Francisco Franco en termes legals. Però
obeeix també a una altra legitimitat, de caràcter dinàstic: l’encetada amb
Felip V, el primer Borbó. Com és sabut, la proclamació del nét de Lluís XIV de
França com a rei de la Monarquia Hispànica va iniciar una guerra de dimensions
internacionals, que a casa nostra es va saldar amb l’abolició de les
Constitucions i la imposició d’un nou règim de caràcter absolut. Amb les Noves
Plantes es va trencar el pacte inicial que havia constituït la Monarquia
Hispànica entre dos socis iguals, les Corones de Castella i d’Aragó, dos segles
enrere. Però tampoc no es va crear un Estat espanyol, perquè es va sotmetre els
regnes d’aquesta corona a unes condicions legals i fiscals molt més dures,
pròpies de països vençuts. A tall d’exemple, a Catalunya, la pressió fiscal
directa es va multiplicar per vuit: era l’inici de l’anomenat espoli
fiscal. La nova realitat, que en gran
part encara patim, va ser segellada al primer decret de Nova Planta, el de
València i Aragó, de 1707: el monarca s’hi arrogava “el dominio absoluto” dels
regnes mitjançant “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho
últimamente mis Armas”.
El 1975, i el 1979, molts catalans van creure
encara que era possible que el Regne d’Espanya esdevingués una democràcia
respectuosa amb les llibertats i amb la sobirania del nostre poble. Ara ja no
ho veiem així. Les coses que comencen malament acostumen a acabar malament.