diumenge, 4 de setembre de 2016

L’ONZE DE SETEMBRE A SALT: LA 2ª BATZEGADA, LA IMMIGRACIÓ D’ANDALUSIA I EXTREMADURA

Els plans “desarrollistas” dels tecnòcrates del franquisme, que aposten des de 1959 per la industrialització de determinats punts d’Espanya, obre les comportes de la immigració interior, bàsicament del sud de la península cap als punts a desenvolupar. Mà d’obra barata per treballar a la indústria, però també per construir les infrastructures necessàries per que les indústries funcionin, i els habitatges pels immigrants mateixos.



En el cas de les comarques gironines la indústria principal a desenvolupar, que no la única, era el turisme; indústria encara incipient però de gran futur, com s’ha vist més tard. Espanya, i també Catalunya, eren terreny erm en temes de comunicacions, i també en aprofitament elèctric dels rius. A les comarques gironines, doncs, es tractava de fer obres: l’autopista (acabada el 1976); el Plan de Accesos a la Costa Brava (anys setanta en diverses fases: Llançà, Roses, Palamós, Platja d’Aro...); embassaments (Susqueda (1968) i El Pasteral (1962) al Ter, Boadella (1969) a La Muga.


Obres de construcció de l’embassament de Susqueda, de disseny revolucionari.
A diferència de les preses convencionals, aquesta té forma de cúpula tombada, o de clova d’ou.

A l’interior també optaren per un disseny espectacular, que no excloïa una avançada
tecnologia de control del terreny i de la resposta de l’estructura.

La qualitat de l’obra no va evitar un cert temor de la població, que va retratar
l’escriptor Miquel Fañanàs a la seva novela “Susqueda” (1983).  A l’obra la presa s’ensorra,
i a l’abril de 1983 una emissora de ràdio gironina va escenificar-ho a la manera de “La guerra dels móns”
d’HG Wells.  Hi va haver escenes de pànic col·lectiu, tot i que s’havia avisat prèviament de que era ficció.

Tot això porta grans contingents de treballadors no qualificats andalusos i extremenys a les comarques gironines, sobretot al Gironès i a l’Empordà, sobretot a Salt i a Figueres. La demografia fa un nou salt cap amunt, i arriba a Salt una nova batzegada: dels 7.077 habitants del cens de 1960 es passa al 11.467 del de 1970, quatre mil cinc-cents habitants en deu anys.


El teixit urbà de Salt es compacta i s’emplena: el baix preu del sòl i l’actitud proactiva de l’administració fa que la majoria d’aquesta immigració s’instal·li a Salt, i no a Girona. Polígons de Cases Barates, Patronat Provincial, Obra Sindical del Hogar a més d’infinitat d’iniciatives semi-públiques, religioses, de les Caixes d’estalvis, etc. fan polígons d’habitatges allà on troben sòl a bon preu i un propietari amb ganes de vendre.

Tot això es produïa en un context polític de dictadura i autarquia, amb lleis urbanístiques incipients i ciutats amb el planejament urbà pendent de redactar o d’adaptar a la nova situació. Eren temps d’urbanisme expansiu i Ajuntaments tolerants quan no obertament còmplices dels abusos.

Les edificacions que havien d’ocupar els nouvinguts es van fer sobretot en l’espai entre Salt i el Veïnat, bo i urbanitzant camps de tres o quatre propietaris, que es van fer rics. Tanmateix es feien blocs de pisos allà on literalment hi havia un propietari que vengués el camp. L’evident desequilibri de la imatge urbana de Salt, amb carrers sencers de cases baixes on apareix com un bolet un bloc en alçada amb les parets mitgeres al descobert, té l’origen en aquesta època.



 
La imatge urbana de Salt se’n ressent encara ara de l’urbanisme especulatiu i expansionista de l’època “desarrollista”.


És també l’època de l’annexió administrativa de Salt i d’altres municipis a la ciutat de Girona, per iniciativa de l’Ajuntament franquista d’aquesta, que pretenia arribar als cent mil habitants i fer “la Gran Gerona”. La població de Salt s’hi oposà des del primer dia, amb incessants campanyes i manifestacions que acabaren donant fruit el 3 de març de 1983, que es celebra a Salt com el dia de la independència. A les marxes es cantava una cançó composada expressament per la campanya. Heus aquí un fragment:

“Salt, de can Tona a can Pixera.
Dos quilòmetres de carretera
I, al bell mig, l'Ajuntament”


Vista d’una de les manifestacions i marxes celebrades per la independència de Salt.

Can Tona és la primera casa de Salt, a tocar de Girona, i can Pixera n’és la darrera del casc urbà, quan es surt cap a Bescanó. Són efectivament dos Km de carretera i l’Ajuntament, que ja no era al Barri Vell, es trobava, i encara es troba, justament al mig.