 |
|
Jofre Llombart,
periodista
|
Hi
haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà
de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un Estat. El govern vol que en el
pas d’un estadi a l’altre no hi hagi
sensació de trencament i que estigui marcat per la normalitat. És a
dir, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a
l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.
La
intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per
substitució progressiva. Un exemple: el codi penal. Un codi
penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el
nou Estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de
“copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues
coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou Estat
català que tindrà l’última paraula amb tot. I a mesura que el nou Parlament
vagi legislant ja farà el codi penal que cregui oportú.
Des
de principis de l’any 2016, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec
de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com
seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes
d’independència i com serà el primer any d’independència. S’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia
de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració.
Per posar un exemple: ja se sap on cal anar a buscar les peces de recanvi de
les centrals nuclears per si hi ha una avaria. En el camp de l’energia està també estudiat qualsevol possible sabotatge
per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.
El
mateix es pot dir del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al
cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes
al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de
col·laborar amb
les noves autoritats.
La
majoria de consultes dels països que, a
desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen
més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la
nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat
política i social. En
qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals
Catalunya ja es podria inscriure i això va des de la gestió de la salut a
turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris
a través del pacte de Bolonya.
A
aquestes veus internacionals se’ls està explicant que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern
sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa
immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els
ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure, aquestes actuacions
afecten ports, aeroports i duanes.
I com
es pagarà tot això? És la pregunta que, amb
lògica, es fan moltes persones a les quals la idea de la independència els pot
arribar a seduir però a qui inquieta si cobraran la pensió, el sou si són
funcionaris, o les factures si són proveïdors de l’administració: doncs bé, estan
sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i
setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència
pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un acord financer
propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de
bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de
màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i
internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més
complementàries entre sí: des de crèdits internacionals concertats a la creació de bons
patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos.
Aquesta mesura està pensada per a les empreses i grans fortunes: s’oferiria la
possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que
es generaria cash per
poder afrontar l’arrencada del nou Estat.