Podem construir una
República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat
espanyol i ajudi a
democratitzar-lo
Joan Coma, sociòleg i regidor de l’Ajuntament Vic
|
La independència de Catalunya, per si
sola, no és garantia de res. El món és ple d’estats que no tenen res a veure
amb allò que volem esdevenir. Allunyem-nos, doncs, de predicadors acrítics que
s’adrecen a nosaltres venent-nos la independència com una mena de fórmula
màgica que tot ho cura. Es tracta, això sí, d’una oportunitat per acabar amb el
règim del 78 i intentar canviar-ho tot. Que en l’independentisme –com arreu– hi
hagi venedors de fum no vol dir que la independència només pugui ser fum. La
independència de Catalunya serà, sobretot, allò que les persones progressistes
d’aquest país en facin.
Amb la mal anomenada transició es va
instaurar l’encara vigent règim del 78. Aleshores –i donades les
circumstàncies– molta gent progressista hi va dipositar part de la seves
esperances. Tanmateix, sense un veritable procés de ruptura, difícilment es
podia passar de l’absoluta foscor del règim franquista, a la claror republicana
que s’anhelava i mereixíem. Tot lligat i ben lligat des de i pels de dalt,
revestiren de modèlica una transició que donava continuïtat a unes elits i
estructures de poder que, per tal de mantenir-se, no podien oferir res més –ni
menys– que una democràcia de molt baixa
intensitat. Continuisme blanquejat per les urnes. Avui, malgrat l’emergència de
forces polítiques que creien poder, el règim del 78 continua sumant pràcticament
tres quartes parts del Congrés espanyol. La ruptura democràtica de Catalunya
amb l’Estat espanyol és, ara mateix, l’única hipòtesi de canvi que queda en peu
amb possibilitats de qüestionar, des de baix, l’actual sistema. Podem construir
una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de
l’Estat espanyol, fraternitzi amb les seves classes populars i enforteixi els projectes
alternatius que s’hi donen. Perquè trencar amb el 78 implicaria, sobretot, un sisme
per les elits dominants d’arreu.
En aquest sentit, el paper de les
persones progressistes serà determinant. Seria certament paradoxal que en un
moment com l’actual, el nacionalisme d’uns i altres fes que conservadors es
comportessin de manera progressista –participant en la ruptura– i progressistes
es comportessin de manera conservadora –jugant a mantenir la imposada unitat
d’Espanya. Cap sobiranista es pot desentendre de l’actual procés de ruptura precisament
perquè no és una qüestió de banderes, sinó de sobiranies. El procés sobiranista
és una oportunitat democratitzadora que pot transformar la realitat de l’Estat
espanyol. Podem protagonitzar la construcció republicana i així esdevenir la
garantia del canvi social que des de les places reivindiquem. Podem obrir per
baix allò que pretenen tornar a tancar per dalt i així construir una República
amb moltes més clarors que les del règim instaurat des de la foscor del franquisme.
Certament, res és garantia de res, excepte la nostra inhibició, que ens
condemnaria a tots plegats al fracàs. La independència és una oportunitat
democratitzadora que no hauríem de deixar escapar.