Per què avui una
Catalunya independent és econòmicament viable?
Agustí
Alcoberro
Historiador. Professor Universitat de Barcelona
i exdirector del MHCat.
|
El 1901 la generació que va iniciar
el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot
nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de
manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i
treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar
mitjançant un “estatut”.
El model no tenia precedents. Res a
veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el
discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre
l’anomenada Generación del 98 (la del
“que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una
reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la
manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament
independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.
Enfront dels vells models,
l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec
de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat
espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç
d’entendre i de gestionar. Però hi havia més coses: l’economia catalana es
trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores
“el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els
economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada
al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.
Tot al llarg de la dinovena
centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats.
El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model
agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel
model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure
comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes
(defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de
retrets a banda i banda del riu Sénia.
Però a partir de 1891 tot es va
capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el
blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu.
La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats,
com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs
de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar
impostos a la importació.
L’economia espanyola de 1891 a 1986
va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament
obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra
Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar
encara més difícil.
El catalanisme polític del segle XX
va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses
catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió
pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això
s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona
República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.
Avui, la situació econòmica és tota
una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a
l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya
acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos
territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament
l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge.
Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més
concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat
global que funciona amb una altra lògica.
Crec que ningú no ho dubta, ni tan
sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.