Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi.
Ricard Gomà Professor Ciència Política de la UAB |
L’estat de benestar és una de les dimensions clau
configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és
l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per
mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat
dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació,
salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de
necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar
expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho
fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars,
migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles
immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els
models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables
polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern;
nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del
conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar
es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als
durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està
mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de
caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar
substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i
prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.
Valors i prioritats
diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir
l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de
famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut,
que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben
clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció
de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar
d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys,
mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega
per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a
l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de
regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això
succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en
ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne
la distància amb l’activació de les competències assumides.
Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara
esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions
adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de
l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha
cap obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però hi ha una segona
dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar,
amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI,
Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que
atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem
considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa
capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui
inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder
bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la
dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a
la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de
l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix
d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada,
compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.
En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un
model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de
referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de
justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de
totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.