D’ençà la independència, Salt ha hagut de treballar en diversos fronts alhora: fer les dotacions necessàries i fins llavors inexistents (espais lliures i equipaments públics); mirar de crear activitat econòmica al municipi; endreçar-lo des del punt de vista urbanístic, posar Salt al mapa i al mateix temps entomar la tercera allau immigratòria, la que ens ha dut a la situació actual. Entre el 40% i el 50% de la població és d’origen estranger, a algunes escoles públiques aquest percentatge arriba prop del 90%, i hi ha una variació evident del paisatge humà de la població.
 |
| El Parc Hospitalari Martí i Julià i les obres d’urbanització vinculades (vista parcial). Aquest centre substitueix l’antic Hospital Santa Caterina de Girona, i alhora integra el que queda de l’Hospital Psiquiàtric anterior. |
 |
| La sala de concerts La Mirona està entre les millors de Catalunya. |
 |
| El Centre Comercial Espai Gironès ha generat al voltant seu una àrea comercial i de lleure integrada. Ara els gironins també compren a Salt |
Aquests percentatges son molt volàtils ja que les persones que decideixen emigrar ho fan per trobar feina i una vida millor, cosa que no sempre han trobat a Salt. Els moviments interns per canviar de ciutat, o molt més freqüent encara, els moviments nord enllà, cap a l’Europa rica i pròspera, son incessants.
L’arribada de familiars dels que estan aquí (reagrupaments familiars), o a l'inrevés, els que abandonen i se'n tornen cap al seu país... o els expulsen en aplicació de la llei d’estrangeria. S’ha de tenir en compte que n'hi ha que varen arribar fa molts anys i que ja han adquirit la nacionalitat espanyola.
Tot plegat fa que les xifres no siguin relativament més importants, el que importa realment és la manera com es gestionen, i sobretot com repercuteix la seva gestió en el benestar de la gent i el respecte als seus drets.
Sigui com sigui, aquesta ha estat la tercera batzegada del creixement demogràfic de Salt. Va començar a primers dels vuitanta amb l’arribada de gent africana, sobretot de Gàmbia i de Marroc, degut a la pobresa i la manca de futurs viables als seus països, devastats per la colonització i per la descolonització, en definitiva, per l’espoli aplicat per les potències europees colonials.
A diferència de les anteriors onades migratòries, ni a Salt ni a prop de Salt es feien obres que requerissin de grans contingents de mà d’obra. La gent no venia aquí, sinó que marxava d’allà. Venien homes sols, però també famílies senceres, i sovint se’n tornaven al seu país al cap d’uns anys.
 |
| Una imatge quotidiana dels carrers de Salt. |
 |
| Una altra imatge habitual, en aquest cas del mercat setmanal. |
En qualsevol cas, es passa dels 11.467 habitants censats el 1970 als 21.738 registrats el 1990. La població es va doblar en vint anys. Després ha anat creixent de manera més o menys uniforme fins ara, que està en 29.342 persones per un territori de tan sols 6,6 km2, la major densitat de població de Catalunya (dades de 2015; IDESCAT). Si teniu interès en estudiar més dades demogràfiques de Salt, podeu consultar clicant l'enllaç: http://www.idescat.cat
La lògica implacable del mercat immobiliari i la relativa bonança econòmica dels anys vuitanta i noranta va posar en marxa l’ascensor social que ha portat famílies de la immigració del sud d’Espanya ja integrades, a abandonar els seus pisos per anar a viure a llocs més cars de Salt o de fora.
El seu lloc als blocs de Salt queda doncs lliure i a disposició dels nous immigrants: els guetos segueixen sent guetos. No més canvien els seus habitants.
El seu lloc als blocs de Salt queda doncs lliure i a disposició dels nous immigrants: els guetos segueixen sent guetos. No més canvien els seus habitants.
No es pot parlar d’integració ni de cohesió social a Salt sense esmentar la seva Escola d’Adults, pionera a Catalunya i autèntica referència en l’àmbit. Fundada el 1976 (recordem que feia un any Salt havia deixat d’existir, ara era una barriada de Girona), va ser l’Associació de Veïns de Salt qui va organitzar les primeres classes gratuïtes i nocturnes.
Deu anys més tard és reconeguda oficialment per la Generalitat, i ara està plenament consolidada. Per aquells que vulguin saber més coses de l’Escola d’Adults us recomanem consultar la magnífica revista “17190 Universalt” clicant aquest enllaç: http://17190.org
Deu anys més tard és reconeguda oficialment per la Generalitat, i ara està plenament consolidada. Per aquells que vulguin saber més coses de l’Escola d’Adults us recomanem consultar la magnífica revista “17190 Universalt” clicant aquest enllaç: http://17190.org
 |
| Classes d’alfabetització, de català, proves d’accés a la universitat. |
 |
Alguns dels professors històrics de l’Escola
però sobretot acollida i cohesió social.
|
Als seus països d’origen les persones que decideixen emigrar a Europa són en general els emprenedors, els joves més forts i espavilats, que podran resistir el viatge i l’estada a l’estranger en solitud i condicions precàries, que en podran treure rendiment i enviaran periòdicament els guanys a la família.
En molts casos, aquesta s’ha endeutat prèviament per poder pagar el viatge dels fills o el marit. I el sistema funciona amb normalitat mentre la situació és normal aquí: els adults treballen i envien mensualment remeses de diners a les seves famílies. I per ells algun dia també hi haurà un ascensor social, si les coses van bé.
Les coses es van començar a tòrcer amb l’anomenada bombolla immobiliària, que en realitat era més una bombolla financera, que empenyé els emprenedors a comprar els pisos on vivien, o a muntar negocis (la població immigrada era prou nombrosa per constituir una clientela fidel que garantís la continuïtat del negoci), i fer venir la família. Els crèdits i les hipoteques es donaven sense problemes, amb taxacions dels bens a hipotecar molt per sobre del seu valor, i tot semblava anar d’allò més bé.
Amb l’arribada de la mal anomenada crisi, agreujada a Espanya per l’esclat de la bombolla immobiliària, van començar els problemes no únicament pels nouvinguts. Immigrants i autòctons, catalans i andalusos, joves i vells, tothom ha rebut: tancament d’empreses, gent a l’atur, quotes impagades i desnonaments... és una història prou coneguda i no cal insistir-hi aquí.
 |
| El cas del Bloc Salt és un altre exemple de lluita ciutadana pels drets i la dignitat de les persones. |
En un país sense competències en estrangeria, i sense polítiques socials potents; amb un Ajuntament acabat de constituir i amb poquíssims mitjans (i s’ha de dir que fins fa ben poc també sense polítiques socials positives), l’accelerada evolució de la demografia saltenca s’ha gestionat sense ensurts gràcies sobretot al sentit comú de la gent, les bones pràctiques dels tècnics que hi han treballat i l’extraordinària força de les entitats culturals, socials i assistencials (a destacar l’extraordinària contribució de Càrites i del Banc d’Aliments) que han fet de Salt una societat ben cohesionada i prou sòlida.
Serveixi aquest article per desmentir per enèsima vegada les informacions interessades de cadenes de TV espanyoles i alguna de catalana sobre una suposada fractura social a Salt, immediatament contestada per una manifestació unitària (gener de 2011) convocada per dos centenars d’entitats a la que vàrem assistir més de 3.000 persones.
 |
| Una vista panoràmica de la manifestació de gener de 2011... |
 |
| ...en la que també varen col·laborar les entitats culturals. |
Tanmateix que no hi hagi fractura ni aldarulls extraordinaris no vol dir que puguem presumir d’una convivència ideal, perquè com diu molt encertadament la sociòloga, veïna de Salt i activista social Judit Font al diari ARA, “(...) El concepte de convivència només pot funcionar sobre una base d’igualtat, almenys en drets polítics i socials (...) Salt és una ciutat pacificada, amb pressió policial sobre determinats col·lectius, amb espais de vida diferenciats i funcionals, on un terç de la població no té dret a vot i, per tant, la política pública s’orienta a qui sí que vota.
Només es pot qualificar de convivència i solidaritat aquesta situació des de la mirada del privilegiat (...)”. Si voleu veure l’article complet el podeu trobar en clicant l'enllaç: http://www.ara.cat/opinio/judit-font-salt-11s-convivencia-segregacio
Actualment, es pot dir que la població saltenca i la població nouvinguda s’estan apropant mitjançant el treball intens i perseverant de les entitats culturals d’un i altre costat, bo i aprofitant els aires favorables de l’actual administració municipal i la disposició d’una de les fàbriques tèxtils, ja tancada i convertida en Factoria Cultural i Ateneu Popular, la COMA CROS, situada al Veïnat (carrer Sant Antoni núm. 1).
 |
| Vista general de la Factoria Cultural i Ateneu Popular de la Coma Cros, en procés de desenvolupament. En primer terme, la nau Kropotkin, on hi ha la biblioteca i el museu municipals, a més de centres universitaris i el Viver d’empreses Culturals. |
 |
| Vista del pati i el nucli central de comunicacions . |
 |
Una vista interior (l’auditori multifuncional). |
Per acabar aquesta sèrie d’articles, tornarem a recórrer a les paraules de la Judit Font al mateix article:
“Si la nova República no es construeix sobre la base d’una igualtat en drets polítics i socials, aquesta situació es reproduirà, i no serà solidària ni hi haurà convivència.”