dijous, 25 d’agost de 2016

L'ONZE DE SETEMBRE A SALT: EL RIU TER I EL REC MONAR. HORTES I DEVESES

Fins la segona meitat del segle XIX Salt era un petit poble agrícola: el barri vell i quatre cases fortificades disperses (els freqüents assetjaments de la ciutat de Girona hi obligaven). La població treballava el camp dels grans propietaris i la seva petita horta, entre el Rec i el riu Ter. Per la resta, depenien de Girona.

Al riu a l’estiu hi ha espais per practicar amb el caiac, i és un dels punts preferits pels casals i les colònies. A la foto, la zona d’aigües tranquil·les davant el Pla dels Socs. 

El riu Ter determina el límit nord del terme municipal de Salt; a l’altre costat hi ha Sant Gregori i Girona. Ens trobem ja a prop del tram final del riu, i l’aigua hi discorre plàcidament, amb alguns trams de força amplària. Fins la construcció dels embassaments de Sau (1962), Susqueda (1968) i El Pasteral (1908, modificat el 1962) hi havia hagut inundacions periòdiques a Salt, algunes d’importants. Els embassaments han regulat el règim del riu, per bé que es segueixen produint avingudes d’intensitat menor, degut sobretot a les aportacions de la Vall de Llèmana, aigües avall del Pasteral. En aquest darrer embassament és on ara es fa la captació d’aigua per transportar a Barcelona i a la Costa Brava, que ha reduït molt el cabal original del riu, fins a límits inferiors al cabal ecològic recomanable.

A Salt s’hi anava al riu a banyar-se i a pescar, les aigües eren netes i hi vivien llúdrigues (un dels indicadors de la neteja de l’aigua), però això era abans. Amb la industrialització aigües amunt, l’augment de població i la manca de mesures de depuració, la qualitat va empitjorar molt, fins ara que comença a remuntar.

D'ençà de l'Edat Mitjana la Séquia Monar (de fet, a Salt tothom en diu el rec), el Rec doncs, porta un bon cabal d'aigua del Ter avall cap a Girona, que la torna al Ter com d'amagat, passant per l'Onyar i per centenars de càmeres de fotos dels visitants de la ciutat.

El Rec Monar és un canal artificial que data del segle XI, tot i que s’allargà fins a
Montfullà per una ordre del Rei Pere III El Cerimoniós del 1346
.

El Rec servia inicialment per regar les hortes i per fer anar molins i fargues, després per moure els telers de les fàbriques tèxtils que s’hi van instal·lar a mitjans segle XIX i més endavant per generar electricitat. Aquesta la gastaven al començament les mateixes fàbriques, fins que van optar per comprar-la a la xarxa, i es van vendre les centrals.


El Rec Monar al seu pas pel Barri Vell . A l’esquerra les hortes de Salt.

La Torre de Sant Dionís o de La Farga i la casa annexa,
probable emplaçament d’un antic molí o farga.
                           
Al principi les màquines giraven gràcies als embarrats, que en transme-
tien la força de l’aigua directament mitjançant corretges i politges.
                         

La Central del Molí, que servia electricitat a la fàbrica Coma Cros (1924-1928). 
Prèviament a la seva construcció van ser necessaris 12 anys d’obres per modificar 
el traçat de la sèquia i sobre-elevar-la (1910-1922).

L’aigua per regar les hortes prové en tots els casos del Rec, mitjançant una espesa xarxa de recs menors a cel obert, fets amb terra compactada. Aquest sistema ha fet possible uns interessants habitats humits per gran diversitat d'espècies de flora i fauna.
El Rec Monar previ a la industrialització era fet amb parets de pedra del riu i argamassa, i el fons era de terra. Amb aquest sistema es donava per fet que per les parets es perdria aigua per filtració, de manera que a banda i banda de l’estructura es disposava del que en deien “rec dels escorros”, que recollia l’aigua perduda i es retornava al sistema.
Modernament, amb la implantació de les fàbriques tèxtils i la seva posterior electrificació (s. XIX-XX) es van fer reformes importants de traçat i de pendents, per tal d’aconseguir salts d’alçada suficient per generar electricitat. Aquestes obres ja es feren amb formigó armat i altres tècniques modernes.
Les centrals elèctriques instal·lades sobre el Rec Monar son cinc, dues de les quals a Salt, una a Montfullà, una a Santa Eugènia i una altra a Girona. A Girona tan sols és a la vista el tram que discorre per les hortes de Santa Eugènia, la resta és soterrada fins la seva afluència a l’Onyar, aigües avall del Pont de Pedra.
Tanmateix el Rec, en mans privades fins fa ben poc, ha estat el gran oblidat del paisatge urbà saltenc i de la imatge pública de Salt. Val a dir que també dels pressupostos de les administracions, públiques i privades. L'Ajuntament, els regants i les fàbriques (ara les centrals) s'han anat repartint els elevats costos dels pedaços que s'hi han hagut de fer, sempre massa tard i massa pocs.
A Salt el Rec ha estat sempre font de riquesa i alhora límit, final de la ciutat construïda a la banda nord del camí ral. Girant-li l'esquena, Salt ha mirat sempre cap al sud, projectant i establint el seu creixement sobre els camps de conreu extensiu del pla.
Durant els anys en què Salt va estar annexionat administrativament a Girona el plantejament urbanístic de la ciutat veïna, fidel reflex de les voluntats polítiques de l’època, va passar per alt els evidents valors socials, paisatgístics, econòmics i ambientals de les hortes i deveses, i varen projectar-hi enormes eixamples d’usos industrials i grans infraestructures viàries, que afortunadament no es van materialitzar. Sí que es va materialitzar, en canvi, un gegantí abocador d’escombraries al punt que, gràcies al voluntariat i a l’actuació dels primers consistoris saltencs, ara és un paratge magnífic anomenat el Pla dels Socs i molt utilitzat pels saltencs de sempre, i també pels nouvinguts.
La presència del Rec, entre més causes, va ser providencial per la salvaguarda de les hortes i les deveses, magnífics espais que ara conformen l'incipient Parc de les Terres i Aigües del Ter. I alhora, sense el Rec no es pot explicar l'existència de tres fàbriques tèxtils funcionant alhora cap a finals del segle XIX, dues de les quals encara en marxa a les acaballes del XX. I sense les hortes ni les fàbriques, no es pot explicar Salt.


La Ruta del Carrilet (Via Verda de 
Girona a Olot), al seu pas per les 
Deveses de Salt, a l’hivern.






Les hortes de Salt, on conviuen pagesos profes-
sionals i jubilats que hi van per afecció.








Vista parcial del Pla dels Socs, espai de
 trobada i lleure a tocar del riu
.
Quan s’hi va des del Barri Vell, a la línia de separació 
entre les hortes i les deveses trobem el Safareig de les 
Dones, que data de 1889. Està restaurat de no fa gaires
anys, però ja no es fa servir i està tancat.