A Salt hi estem acostumats a rebre gent forastera que cerca casa i feina, com a mínim des de mitjans del segle XIX.
Fins ara ens hem empassat tres onades migratòries en dos segles (ara estem paint la darrera...):
Fins mitjans segle XIX Salt era un poble agrícola, la població vivia al que ara és el Barri Vell, a redós de l’església de Sant Cugat i a uns pocs masos aïllats. Algunes de les cases aïllades (les més riques) són fortificades, ja que els freqüents assetjaments de la ciutat de Girona les feien molt vulnerables. La població treballava el camp dels grans propietaris i la seva petita horta. Els molins de la sèquia Monar oferien algun lloc de treball pre-industrial, algun comerç local i per la resta, depenien de Girona.
 |
L’església de Sant Cugat (s. XI) ja existia en temps reculats, però l’edifici actual és del segle XVII, i restaurat a principis del XX. Es troba a la plaça de la Vila, al costat d’un dels masos fortificats de la Vila, el Mas Llorens, ara de propietat municipal.
|
 |
| Detall de la façana d’una de les cases de la plaça de la Vila. |
 |
| El comerç de Salt era únicament local, i de bens i estris de primera necessitat. |
Segons l’historiador Josep Clara (Elements per a una història de Salt, Revista de Girona núm. 86 1979), a finals del segle XVIII hi havia a Salt uns 400 habitants. És difícil saber-ho del cert, perquè en aquella època encara no es feien estadístiques com avui les entenem. En qualsevol cas, com ara veurem era una situació que estava a punt de fer un canvi radical.
L’any 1845 l’industrial banyolí Pere Ramió obtingué permís per explotar la força hidràulica de l’aigua del Rec Monar per instal·lar una fàbrica tèxtil. Ell fou el primer, però el 1861 ja eren tres les fàbriques tèxtils que funcionaven al tram saltenc del Rec, una al Barri Vell darrera l’església de Sant Cugat, una altra a prop d’on era l’antiga farga de Salt, i la darrera a tocar el terme municipal de Santa Eugènia de Ter, avui annexionat a Girona.
En aquest context l’oferta de feina creada va propiciar la primera de les onades migratòries que va rebre Salt, i la primera batzegada del seu creixement. En aquesta ocasió eren gent de les comarques gironines, majoritàriament suposem que de Banyoles, la ciutat d’origen de Pere Ramió. El cens de 1887 informa d’una població de 2.105 habitants, més del quíntuple de la població d’un segle abans.
A Salt no es varen fer colònies tèxtils com al Llobregat. La proximitat de Salt i Girona permetia esperar que els treballadors s’establirien als nuclis ja existents, com així fou. A Salt el nucli del Barri Vell de seguida va ser ple, tot i un petit eixample construït en aquella època, i es va formar un segon nucli a tocar de Girona, el que ara coneixem com a barri del Veïnat o de Sant Antoni. Amb el temps aquest barri es consolidà i va generar dinàmiques de creixement pròpies, que van arribar a tocar del nucli antic de Salt. No cal dir que l’actitud dels habitants de Salt en relació als del Veïnat i viceversa era, i encara és, de sana rivalitat, com sempre que les condicions econòmiques o d’altre tipus generen nuclis de nova creació en comunitats existents.
 |
| Vista de les instal·lacions auxiliars hidroelèctriques de la fàbrica Gassol, al Barri Vell. |
 |
| Entrada de la fàbrica Gassol, ja tancada. |
 |
| De la fàbrica Mulleras, una de les tres tèxtils fundacionals de Salt, només resta aquesta paret, avui integrada en un edifici d’aparcament de construcció recent. |
 |
| La fàbrica Coma Cros a primers de segle XX, abans de l’amplació. El Rec hi passa per darrere, i es pot veure com quedava a distància dels carrers on vivia la gent. Avui en dia, aquests camps son tots edificats. |
 |
| La part posterior de la Coma Cros quan encara feien servir la força de l’aigua per moure els embarrats. |
A les fàbriques hi treballaven moltes dones, i també homes i nens. De fet, a Salt i al Veïnat és difícil trobar algú que no hagi tingut un o diversos parents que hi treballaren a alguna de les tres fàbriques. La possibilitat de treballar a la fàbrica donà a la població de Salt uns ingressos extra que els permeté millorar la seva renda i el seu nivell de vida. En general el marit treballava al camp com abans de la industrialització, i la dona anava a la fàbrica, a més de menar la casa, i la mainada.
 |
| El personal de les fàbriques tèxtils era majoritàriament format per dones. D’aquí l’existència de les guarderies laborals i d’altres serveis socio-assistencials, com els economats. A la foto, treballadores sortint de la Coma Cros. |
Les condicions de treball eren dures, duríssimes. S’hi entrava a les cinc del matí i no es plegava fins les nou del vespre, i les naus eren fredes, humides i sorolloses. Això propicià que els treballadors s’organitzessin aviat en agrupacions sindicals pròpies, amb predomini de la CNT. Quan esclatà la guerra civil la fàbrica fou col·lectivitzada i es dedicà a fabricar material bèl·lic.
 |
| La col·lectivització de la Coma Cros va portar al seu re-bateig, com aquesta nau, anomenada Kropotkin. En acabar la guerra, els guanyadors van intentar esborrar les lletres repicant l’arrebossat, cosa que les va fer encara més visibles |
Qüestions de rivalitats locals a banda, el nou barri del Veïnat exhibia més dinamisme que el nucli antic, i això encara va anar a més quan, el 1886 es bastí a l’entorn d’un mas de la plana de Salt (el Mas Cardell) el primer manicomi públic de Catalunya, promogut per la Diputació per millorar l’atenció als malalts mentals, fins llavors atesos a l’Hospital de Santa Caterina, a Girona. El 1892 hi entraren els primers pacients. El manicomi de Salt va passar per èpoques bones (la Mancomunitat i la República, i ja molt desprès de la guerra civil, la segona meitat dels anys setanta, en què fou militant actiu dels moviments renovadors de l’antipsiquiatria), i també de dolentes (dictadures de Primo de Rivera i Franco). El manicomi de Salt, com ha passat a molts altres hospitals similars, va acabar convertint-se en un geriàtric de fet, fins a la seva reconversió en el nou Parc Hospitalari Martí i Julià.
El modern Parc Hospitalari Martí i Julià (a l’esquerra), creat per la reconversió de l’antic manicomi de Salt (a la dreta).
Tota aquesta dinàmica no podia portar enlloc més que a un canvi en l’equilibri territorial intern del municipi de Salt, i a la preponderància, al menys en termes d’activitat econòmica, del Veïnat sobre el Barri Vell. I en aquestes circumstàncies, no és estrany que quan, el novembre de 1895 es va inaugurar el ferrocarril, l’estació de Salt no fos a Salt, sinó al Veïnat.
 |
| L’estació de Salt, que estava al Veïnat. |
 |
| El baixador de Salt, construït molts anys més tard. |